Discografia
El camí cap a nosaltres
(juny de 2007)
Segon treball discogràfic d'aquest projecte musical, on el cantautor penedesenc aprofundeix encara més en les arrels de la cançó tradicional i explora altres terrenys poc explotats fins avui, amb temàtiques molt més personals -tot i que queda palesa la reafirmació de la reivindicació col·lectiva-, i uns arranjaments musicals molt més minimalistes, amb lletres tan intimistes com crítiques. El disc, que compta amb la producció i direcció musical de Magí Batalla (Transpenedès Jazz Orquestra, Companyia Catalana de Latin Jazz, L'ombre de Ton Chien, Revolta 21), es va gravar els mesos de març, abril i maig de 2007 a Sant Sadurní d'Anoia. Del jazz al pop, i del rock al latin, trobem dotze temes que, passats pel filtre de la música d'autor, posen de manifest la voluntat de seguir reivindicant l'escena de cantautors al nostre país.
1. Amiga
2. Avui serem el món
3. Dies i nits de guerra i d'amor
4. El camí cap a nosaltres
5. La vida fugint
6. Només sempre
7. Ovidi
8. Presentació i autodefensa
9. Que tremolin les parets
10. Qui sap
11. T'esperem, companya
12. Vaixells de llibertat
1. Amiga
He trobat la cançó
a la boca del meu poble,
aquell que comença a Xàtiva
i m'ha dut la veu de Filio.
He passat per Vilafranca
on he crescut amb els companys,
i he tornat a la meva vall,
a les arrels, amb els records.
L'aigua fosca d'aquest riu
m'ha ensenyat a respectar-lo,
a entendre què vol dir amor,
i també tenir enemics.
Estimo tant la font
que sovint canto per ella,
com tot allò que vull
i necessito per aprendre.
La cançó em salvarà com un escut
i cantaré amb la veu
d'aquells a qui no deixen dir res.
He trobat una amiga
en la cançó,
que m'acompanya
i m'alimenta les raons.
L'amiga que no s'asseu
davant d'aquells
que parlen amb la boca plena
i tenyeixen el futur de submissió.
Ella m'ha alimentat
fins despertar-me,
i no hi haurà treva
en aquestes veus i el cant.
Et dono una cançó
per tot el que comença,
i posaré a les teves mans
el valor, la il·lusió i un somriure.
La cançó em salvarà com un escut
i cantaré amb la veu
d'aquells a qui no deixen dir res.
Per tots aquells companys que m'han robat,
i en el combat han perdut vida...
però tornaran.
Com una carícia,
el clavell a la solapa,
i els colors en el somriure.
La sempre nostra lluna plena,
l'abraçada tendra i llarga,
disparant ganes de viure.
La teva presència,
ànima alliberadora,
el batec de l'existència.
Clara i lleugera, en terra ferma,
apuntalen la bandera
les arrels de la consciència.
Lluita i vida
i els estels que onegin lliures!
Avui serem el món,
parlarem tots.
Lluita i vida
i els estels que onegin lliures!
De la lluna a les estrelles,
la revolta es porta el cor...
Ets la veu i el dia,
l'origen dels nostres passos,
l'herència de cada vida.
El tacte suau de la poesia,
aquesta estranya mania
de somiar per sobreviure.
Lluita i vida...
3. Dies i nits de guerra i d'amor
Arribaràs cansada a casa
després de treballar,
obriràs, lenta, la porta,
et pesarà el dia a les mans.
Veuré com entres a la sala,
m'aixecaré i m'abraçaràs,
caurem rient, sense parlar-nos,
al millor lloc d'aquell sofà.
A fora, la fosca ens banyarà
i alguna espurna de la pluja
esquitxarà tots aquells vidres
que més tard s'entelaran.
Mullarem de negre els gots
i beurem buscant el delit,
més en els nostres cossos,
que en els distants glops de vi.
-Què hi ha, com ha anat el dia?
-Tenia ganes de plegar.
-Et regalo el sol, per tu, bonica.
I l'abraçada em sorprendrà.
-M'has trucat... ha passat res?
-Només volia dir-te “nosaltres”.
-Ja t'ho vaig dir: no passaran!
I em semblaràs més tendra que abans.
Vessarà de ple el nostre món
i et pintaré amb aquests dits
els llavis que en el dibuix no tens
per cuidar les nostres nits.
Just abans d'agafar el son
amagaré sota el coixí
alguna rosa groga
que ens salvi el "tu" i el "mi".
M'estrenyeràs el nom amb força.
-Vull que sempre sigui així...
S'escaparà alguna promesa:
-A mi més, ho sento aquí...
-Ets tu! Sempre ho he vist tan clar!
Les gotes ja hauran parat.
-Ja t'ho vaig dir: no passaran!
I et fiaré el cel, la lluna i la mà.
Repicaran martells a l'obra
i xisclarà el despertador,
alguna cosa t'il·luminarà,
serà el sol o la tardor.
Quedarà encara algun tirà
que vencerem amb la unitat,
i armarem aquesta revolució;
dies i nits de guerra i d'amor.
Va arribar l'estiu
amb el cafè d'aquell matí,
escoltant Serrano i Jara
davant del quadre
que vas pintar a Jenín.
València es desbordava
de tendresa aquella nit,
començava a sortir el sol
i, amb el tramvia,
de camí cap a Aberdeen.
Després de parar a Niça
on vaig fer nit per descansar,
en algun quiosc de Sàsser
vaig comprar
el bitllet cap a Güímar.
Amb Ajaccio a la mirada
vaig fer escala a Bilbao,
despertava a un altre cel
dins la vesprada,
i Santiago es veia immens.
En el camí cap a nosaltres
no hi ha més lloc del que tracem,
no hi ha més món que el que volem.
En el camí cap a nosaltres
el somriure serà l'arma,
el nord, el lloc i l'abraçada.
L'última batalla
la vam perdre
en el primer comiat.
Gairebé al mateix temps
que amb tu lliscava el pinzell,
coneixia Galeano
i Jean-Paul Sartre
fent del maig un lloc etern.
Va ser prop d'El Aaiun,
allà, on vaig perdre el compte, ja,
de les voltes, dels camins,
fins arribar
a les portes de Jenín.
En el camí cap a nosaltres
no hi ha més lloc del que tracem,
no hi ha més món que el que volem.
En el camí cap a nosaltres
el somriure serà l'arma,
el nord, el lloc, la barricada.
L'última batalla
la vam perdre
en el primer comiat.
Obres els ulls i veus que no estaves somiant,
poses els peus a terra i comences a caminar.
T'esperen a la porta, vestits igual que fa vint anys,
el mateix verd de sempre, quasi els olores la sang.
En el temps que dura una paraula,
han segrestat la teva innocència.
El teu somni per ells ara és massa car,
no te'l podran comprar, i ho hauran de dissimular.
Engegaran la maquinària de l'estat,
recorreràs mig món, llit i tortura, tot pagat.
En el temps que dura una paraula,
han segrestat la teva innocència.
Si aquesta és la coherència de la nostra vida,
la desobediència segueix sent l'única sortida.
Saps bé que el teu somni ho és perquè sempre ho serà,
i viure amb ell és tan sincer com la tendresa de lluitar.
Però alguna ment malalta sembla que no ho veu tan clar,
instruments del poder, la percussió sobre el teu cap.
En el temps que dura una paraula,
han segrestat la teva innocència.
Si aquesta és la coherència de la nostra vida,
la desobediència segueix sent l'única sortida.
Potser és cert que el nostre pas és petit i poc ample;
imprescindible no abandonar, és l'essència de la batalla.
Voto per la teva mirada,
pel cant dels estornells,
pel sol que entra al matí,
per la llum i el seu destí.
Voto el poeta que recitaves,
els lilàs que no han florit,
el color que desitjaves,
el dret a seguir existint.
Sempre maltractada, sempre violada,
sempre, només sempre; sempre, només ella...
Sempre menyspreada, sempre obligada,
sempre, només sempre; sempre, només ella...
Voto per tantes vesprades
esperant la sort i l'alba,
tantes llunes que has sembrat,
rius de plors que has anat vessant.
Voto per cada dia,
per les paraules i els somriures,
perquè no arribi el marit;
ni patró ni sotmesa al llit.
Sempre maltractada, sempre violada,
sempre, només sempre; sempre, només ella...
Sempre menyspreada, sempre oblidada,
sempre, només sempre; sempre, només ella...
Sigues tu,
sigues el que vols ser,
trenca amb el teu present
si vols salvar la teva pell.
Pensa-ho bé,
no ets l'esclau de cap rei,
rebel·la el pensament,
cap home val tot el que ets.
M'he aferrat a la paraula
que surt de cada veu,
i fa del vers la nostra pàtria.
Hem fet himnes de cançons
que l'absència ens va robar,
com dies que van durar tants anys.
Ovidi, memòria.
Mira si sóc pobre que no et puc fer tornar al món,
però arribaras de les vacances sense el teu nom.
I algú altre cantarà amb la seva veu
que ets valencià i tens senyera on blau no hi ha.
Hem trepitjat tots els teatres
que han omplert parlant de tu,
la fal·làcia s'asseia al davant.
I hem callat tota resposta
mentre ha durat la funció,
amb respecte més que amb compassió.
I ara parlo del silenci
que et van voler imposar
els mateixos que avui juguen,
fent-te seu, parant la mà.
De reüll, miro la farsa
dels que es fan passar per tu,
de qui busca una foto
enmig del circ desesperant.
Ovidi, memòria.
Mira si sóc pobre que no et puc fer tornar al món,
però arribaras de les vacances sense el teu nom.
I algú altre cantarà amb la seva veu
que ets valencià i tens senyera on blau no hi ha...
Exerceixo el dret a viure
en tant que sé que estic vivint,
des de Silvio a Alí Primera,
aprenent la vida, no morint.
Visc compartint i faig el que vull,
i el que vull és conscienciar a la gent,
de la vigència de la paraula,
de com s'abraça amb la cançó.
I, protestant, descric el que visc
-clar que, tot el que visc, no és dolent-,
si la denúncia d'allò que ens afecta
també ens afecta en gran part a tots.
Potser no agrada tot el que dic,
el com o el perquè ho faig,
no hi ha resposta a l'evidència
si, com ja he dit, faig el que vull amb mi.
Amb la cançó he trobat una porta
que obre espais que abans no havia obert,
plantejar un problema en veu alta
i, amb la remor, perdre la por.
Canto per gust, perquè sí, perquè vull,
i sé que no ho faré mai per agradar,
és la meva manera de veure-hi,
a cops amb llum, d'altres palpant.
Però tot això no comença aquí,
tampoc acaba a cap altre lloc,
és tan sols un front obert
per combatre cada atac que rebem.
I m'acosto a l'altura de l'ombra
sense percebre cap moviment,
ara la calma, després la tempesta,
mai plourà a gust de tothom.
Si al final
canto per aquesta terra,
canto per aquesta gent,
canto pel canvi social.
Sé quines són les meves limitacions,
sóc fet de carn i cometo errors,
malgrat l'aparent tranquil·litat,
has de saber que també sé cridar.
I, abraçat a la fusta i el cant,
també tinc temps de somriure, companys,
d'arribar a casa en aquest vespre cansat,
i gaudir de la vida, dels seus jocs i l'atzar.
Si al final
canto per aquesta terra,
canto per aquesta gent,
canto pel canvi social.
El dia que m'empresonin
que tremolin les parets,
ja poden tremolar,
s'esfondraran als meus peus.
El dia que m'empresonin
que tremolin les parets.
No em caldran més mans
mentre tingui paraules,
no em caldran més veus
mentre tingui les vostres,
no em caldrà ningú més
mentre us tingui a tots,
i que tremolin les parets.
El dia que m'empresonin
que tremolin les parets,
ja poden tremolar,
s'esfondraran als meus peus.
El dia que m'empresonin
que tremolin les parets...
No sé què et passa amb els problemes
que sempre passes de llarg.
Les teves ganes de buscar,
potser al final et trobaràs.
Potser avui, potser demà...
No sé que et passa amb els problemes
si sempre passes de llarg.
Les teves ànsies de buscar,
i no saps ni on tens el cap.
Avui a dalt, demà a baix...
I volaré
cap al teu meu
i somiaré
que pot ser millor.
Quantes mirades han quedat rere les finestres,
quantes mirades rere el vidre blanc?
Que la vida se t'escola
de no poder ni veure els dies.
De quin color tens aquests ulls dins de la tempesta,
de quin color és la teva llibertat?
Desplega els punys i traça en l'aire
tot l'amor que no et deixen donar.
Que la por no es converteixi en indiferència,
que l'odi et faci rebel de la realitat.
Si és cert que neixen flors de les ferides
jo sento cridar la terra cada dia.
"Terroristes de la vida,
furtadors de sentiments!"
ara i sempre els punys en l'aire,
t'esperem companya, et volem a casa.
El que avui és nostre crit de lluita
demà serà un sospir de victòria,
si viu la terra també viu la gent,
que visqui ara i que ho faci lliure.
Ni França ni Espanya aconseguiran
robar tot allò que no els hi pertany,
el nom d'una terra i d'una gent,
el nom dels Països Catalans.
I passa l'aire
que dels vuit vents
en farem un
de més lliure i digne,
que bufarà
ones d'il·lusió
a tots aquells
que la van perdre.
I els del nord
no perdrem el sud,
ni un pam de terra
ni una gota d'aigua,
i un cop de vent,
cada minut,
remolcarà a la mar
un nou vaixell de llibertat.