1. Diuen
2. Tu, Jeunet i els trens que no hem perdut
3. Avisa'm quan guanyi l'amor
4. Hosanna
5. Et dono casa meva
6. Tornarem a brindar per la vida
7. Abril del 1984
8. Aritmètica del dubte
9. Al final d'aquest viatge
10. La petita rambla del Poble Sec
11. Sembreu-me a la llibertat

 

Diuen

Barcelona – Girona / Reus – Compostela. 6 de novembre de 2008 i 23 de gener de 2009.

 

Diuen que està mal vist aixecar el puny i cantar trencant-se el pit, / maleïda amnèsia, maleït sigui el llenguatge pervertit. / Ja no recorden l'home nou d'abans que comencés el seu món, / que la coherència és un arbre que es planta i mai no mor. // Diuen que fem nosa, que quan creixem aterrarem en algun lloc, / que no parlem d'amor, i no entenen que és només per això que fem cançons. / Diuen que la modernitat és la música sense passar pel filtre de l'autor, / que ja tenim diaris, i que no ens fan falta més predicadors. // Vine, vine amb mi, vine, rebentant els silencis, vine, vine amb mi. // Diuen i diuen, i alguns fins i tot ja somriuen. / Diuen i diuen, i els rumors gairebé tots són mentida. // Quan parlo de revolució, sona tan fort, que fins i tot perden el nord; / i doncs, ¿a què juguem?, ¿no estàvem parlant de canviar el món? / Parlo d'aquest poble, 300 anys esclaus de la seva opressió / del nou imperi europeu, dels Estats del terror, la guerra i el capital. // Vine, vine amb mi, vine, rebentant els silencis, vine, vine amb mi. // Diuen i diuen, i alguns fins i tot ja somriuen. / Diuen i diuen, i els rumors gairebé tots són mentida.

 

Tu, Jeunet i els trens que no hem perdut

Girona. 29 de març de 2008.

 

Des de la finestra d'aquest vagó que m'acull / veig com passa aquesta terra que és el trosset que més vull. / Són muntanyes de sucre el que em queda en el record; / espero que siguis feliç, que et vagi bé, que ho tinguis tot. // Baixant per Santa Clara he trobat a faltar els teus ulls, / i tot el que m'explicaven de la vida, de reüll. / Però no canvio de trinxera, és més, viure per mil quimeres, / com un final de Jeunet; vull ser la mà dels qui t'esperen. // Jo també cremo la meva nau, / avui no marxo; / aquí em quedo, aquí em planto. // I quan desarmis la derrota, sedueix, Rosa de Foc, / encomana'm l'abraçada, banderes negres i a l'amor! // I quan les ics del calendari arribin també al trenta-u, / ja saps que a prop de l'Onyar hi haurà muralles, però no murs. // Jo també cremo la meva nau, / avui no marxo; / aquí em quedo, aquí em planto.

 

Avisa'm quan guanyi l'amor

Aeroport de l'Alguer. Sardenya. 27 de novembre de 2007.

 

 

S'han creuat les vides en el lloc dels perdedors, / avui em sento més que mai a l'últim punt de l'estació. / Brindaré amb copes buides per no perdre la raó, / avisa'm quan guanyi l'amor; espero ser habitant del món. // La vida, que m'atrapa damunt d'un tauler d'escacs, / tan sols un moment de descans; missatges, cafè i tabac. / Miralls a la cullera i temps que s'apaga al cendrer, / qui entrarà per destrossar-me? Quant em costarà la sort? // Diga'm on serem quan passi el temps i torni el fred, / potser estimant habitacions d'algun hotel al mig del cel. / Recordaré dies d'abans i serà trist no pensar en res, / que complicat que es fa tornar, i que senzill que és creure en tot. // Potser és l'aeroport buit d'un viatge compartit, / o les cançons que es canten sense ganes. / Potser és només això; quants potsers hi ha en el camí? / A tu et regalo el braç, el sostre de la nit. // T'espero a la plaça, em trobaràs llegint Martí, / et guardaré tardes de Sol, potser també un vaset de vi. / Que es gronxin els fantasmes, diga'ls-hi “feu-ho per mi”, / no hi ha cap més peatge; maleir els nostres botxins. // Potser és aquesta por de quedar sols i seguir aquí, / o les portes que se'ns tanquen quan no les provem d'obrir. / Potser és només això; quants potsers hi ha en el camí? / A tu et regalo el braç, el sostre de la nit.

 

Hosanna

Vilafranca del Penedès. 24 de desembre de 2007.

 

Serà com sempre haurem pensat, / hereus dels detalls, fills de l'atzar. / Dóna'm la vida, la poesia és l'únic Déu; / damunt la barca, dels carrers que haurem cremat. // Allà on Verdi comença el seu caminar, / el Sol arriba, lent, escales avall. / Vindrà el dia, amor, i portarà els teus ulls, / a les trinxeres de les places sense nom. // Ens trobarem algun dimarts, / potser a Diamant, i jo tornaré a fumar. / Canviarem el món, l'ordre del poder, / serem un sol govern d'ulls, instants i mans. // Serem el puny tancat, ciutats que acaben en a i l'eternitat; / la lluita contra els necis, l'abraçada infinita i temps aturat. // Em miraràs i callarem; / “la vida és ara”, i dir ara és dir només. / Serem el crit fins que perdem la nostra veu, / guerrillera, solidària; guanyarem. // Mare de pàtria sense estat, / no marxis encara. / Arrela en la terra que t'espera / al sud de les teves mans. // Noves maneres de caminar, / no marxis encara. / Teu és el Sol que il·lumina la cambra, / guerrillera, solidària; guanyarem. // Serem el puny tancat, ciutats que acaben en a i l'eternitat; / la lluita contra els necis, aliances de guerra i temps aturat.

 

Et dono casa meva

Riudebitlles, 30 de març de 2008

 

 

Arrenca l'any i arriba abril; / hi ha un país que és país nostre / i és país com les arrels. // I dient sud diem país, / que és dir arrels, dir que vivim, / perquè volem, perquè existim. // Quilòmetres fan Delta avall, / els ponts de l'Ebre, / i tot el que els nostres governs volen canviar. // I quan passem per Burjassot, / recordem i no oblidem / companys i amics que ja no hi són. // Cap a Alacant, tenim concert, / pel 9 d'octubre, mil carrers; / seran mil cops que guanyarem. // T'estimo, Alcoi, i et beso els peus, / potser són cendres, o la gent, / barranc del Cint; et veig, on ets? // Tocar la mar un juliol, / per La Marina, prop de Xàbia, / arribar a Eivissa aquell agost. // De Santa Eulàlia a Llucmajor, / Tramuntana és dir amor; / “amor, t'espero a Maó”. // Et dono casa meva, / et dono tot allò que porto a dins de les butxaques. / Et dono la mirada, / et dono i només dono; no perdrem mai la batalla. / Voldria dir-te, avui, / que cal guanyar per fer possible el somni i les paraules. / I, algun dia, amiga, / fer l'amor sense posar preu a les nostres cares. // Amb avions s'escurça el món, / i el meu món comença aquí, / aquí et deixo una cançó. // A les espatlles, llibertat; / el dibuix de poder ser, / d'esdevenir sense horitzons. // Bec de La Tet fins a Canet, / que és beure el cel, beure't a tu, / i ser un setembre al Rosselló. // Sempre hi haurà un mur obert, / damunt dels Ports, camí a Beseit; / tens el país sota els teus peus. // Et dono casa meva...

 

Tornarem a brindar per la vida

Vilafranca del Penedès. 30 de gener de 2008

 

 

Encara que només siguin dos cops a l'any, / tornarem a brindar per la vida, / per la lluita i pels somriures. // El temps és un monstre immens / i no té els peus fets de fang, / però nosaltres ja hem après a jugar la partida. // Mira, sota el braç hi portem la tardor, / que reclama a crits la justícia; / adormida, amb cartrons, al racó. // Farà cinc anys vam alçar al cel la vida / i, avui, sembla més ampla i més viva. // La facultat ha canviat de lloc, / i jo, amb vint-i-cinc, quin desastre, / no tinc la llicència de res. // Gaeta queda a prop i, aquest cop, / potser trobarem en l'etern / la raó de l'efímer; la passió. // Ja ho veus, condemnem el silenci d'aquells / que han volgut fer ignorant aquest món, / que pregunta pel dubte de tot. // Farà cinc anys vam alçar al cel la vida / i, avui, sembla més ampla i més viva. // No renunciarem a les il·lusions. / Creixerem, i serem flors per la revolució. / Com el recompte d'aquells dies, / com un preludi dels nous anys; / tornarem a brindar per la vida.

 

Abril del 1984

A l'avió. Viatge entre Menorca (Maó) i Barcelona. 23 de novembre de 2008

 

 

Vaig sortir del ventre de la meva mare / l'abril del mil nou-cents vuitanta quatre. / Tres anys abans, l'exèrcit apuntava; / la transitiva involució de les paraules. // També sóc fill d'una generació covarda, / d'antifeixistes que deixaven de ser-ho en democràcia, / que, amb ulls de cec i, sense tenir tacte, / no van voler veure que és el feixisme l'únic que porta màscara. // I aquesta cançó és el nostre dret a dir que no, / que no, que mai vendrem la llibertat. / I aquesta cançó és el nostre dret a dir que no, / que no, que el nostre dia arribarà. // Sense permís, que jo tampoc sóc classista, / també diré que ens van deixar sense missatges, / i així hem crescut, a prop del dubte, amb nous llenguatges, som el que som, part de la història sense pares. // Mai no hem votat les estructures que ens aguanten, / i els dies són els referèndums d'incertesa. / La realitat és com un plat servit a taula, / que ens fan menjar si és fred i no ens agrada.

 

 

Aritmètica del dubte

Riudebitlles, 23 de juny de 2008

 

Recordes ara fa tres anys? / Com ha passat el temps... / La vida és un sobre tancat; / t'envio una postal. // Faig sobretaula amb els records, / i els més vells porten el pa, / que són molles; / amb el dit acosto les parts. // A dins meu hi ha un moment / que diu nostàlgia en lloc d'ahir. // I els dies ens van portar / a guardar un mateix cel, / d'esquerdes i humitat; / però era el nostre, i era el més gran. // Tampoc sé quant hi ha de tu / en tot el que ara sóc; / cançons de Silvio, / diaris vells a l'estació. // A dins meu hi ha un moment / que diu nostàlgia en lloc d'ahir.

 

 

Al final d'aquest viatge

Riudebitlles, 3 de juliol de 2006

 

Hem arribat al final d'aquest viatge, / absent, però capaç, / m'assec en la runa / que deixen les mirades. // M'aproparé als cossos nus / marcats per la metralla, / del silenci que acompanya / l'agonia innecessària. // Ja no queden al cel / més llunes d'abril, / esperarem el temps, si cal, / per fer més feble aquest verí. // No creuré en res més / que no sigui en el que veig, / no hi ha hagut derrota / que hagi vençut eternament. // Sembla buida la vida / sense el soroll de la rutina; / tot allò que acaba / empeny de nou un altre món. // Les nits s'encenen / al nostre pas, / hi ha tantes lluites / que encara hem de guanyar. // A quina mà m'he d'agafar / per caminar junts el demà? / A quina mà t'agafaràs / per arribar molt més enllà?

 

 

La petita rambla del Poble Sec
Poble Sec – Castelló de la Plana,  6 de juny de 2009

 

Assegut a la Plaça del Sortidor / aquí t'espero, com si fos el primer bar, / La Boheme, on comença el carrer Blai, / que és la petita rambla del Poble Sec. // Parla'm de la pluja que ha plogut, / d'imatges molles als miralls damunt l'asfalt, / potser és per això que el teatre està tan buit, / potser és per això que avui sento tan buides les meves mans. // Tornarem a posar els peus damunt la sorra, / a la platja de Barcelona, / alguna nit de juliol. / I escriurem que no ens prendran mai més la vida, / que donem veu a les veles / quan cantem rumbes al port. // Parla'm de la vida que ha de vindre, / de tots els homes que estimen als altres homes. / Et pregunto si existeix la humanitat, / si hem de declarar la guerra a algun exèrcit d'ignorants. // Mira, jo ja t'he vist plorar, / i creu-me quan et dic que em passa igual, / quan em cantes les cançons mentre treballes, / assenyalant-me els dubtes com martells dins del meu cap. // Tornarem a posar els peus damunt la sorra... // Mentre a la cuina s'acumulen / els plats i els gots del sopar d'ahir a la nit, / tinc por de posar ordre a aquesta vida, / o de fer-ho quan ja sigui massa tard. // Penso, quina sort tenir cançons / per explicar-te que a vegades sóc al fons, / i treure l'energia necessària / per lluitar i sobreviure en aquest maleït món. // Tornarem a posar els peus damunt la sorra...

 

 

Sembreu-me a la llibertat
Girona, 20 d'abril de 2008

 

L'avi Antoni sap bé / que tots els somnis es fan a mà. / I, a la masia, sense la Pilar, / tot és difícil, també somiar. // Cada migdia, després de dinar, / baixa al taller i recorda com era abans. / Separa les eines, ordena el calaix; / tota una vida se li'n va de les mans. // Damunt del prestatge, prop del mirall, / una foto gastada de quan es van casar. / I, a la finestra, tot el que pot mirar / són els arbres com cauen, màquines de combat. // Lladres de somnis, venedors del fum i la por. / A tots els germans de la utopia; / preneu la terra i sembreu-me a la llibertat. // A la porxada, s'asseu, / augura un final, però vol tenir els ulls oberts. / I, a la distància, ressona el soroll; / monstres que avancen, ho omplen tot amb la pols. // Les excavadores han entrat a matar; / són a menys de cent somnis que ja no es poden somiar. / “No em preneu la vida, arrenqueu-me les mans! / Vull morir al mateix llit on va morir la Pilar” // Lladres de somnis, venedors del fum i la por / Si arranquen una vida, / ompliran amb formigó tots els abismes. // Lladres de somnis, venedors del fum i la por. / A tots els germans de la utopia; / preneu la terra i sembreu-me a la llibertat.